Quin tipus de mestre vols ser?
Quins aspectes no podràs oblidar per ser un bon mestre?
Quan era petit i anava a l’escola, mirava als mestres amb admiració, amb la boca bedada. Déu n’hi do, pensava, si que en sap de coses aquest mestre! Fins i tot, si alguna vegada, quan feia els deures a casa i l’explicació dels meus pares no coincidia amb la dels professors, no tenia cap dubte, els que s’equivocaven eren els meus pares.
A més a més, creia, que jo no podria ser mestre, que no tendria prou capacitat per memoritzar i saber tantes coses. Però, poc a poc, vas recollint informació, vas perdent la inocencia, i va creixent la teua identitat, vas desenvolupant les teues pròpies idees o opinions, i entens que, el fet de ser mestre, no és llegir la lliçó, es ensenyar a com i perqué llegir-la.
Doncs bé, avui dia, tenc molt bón record de molts mestres, però no precisament, d’aquells que eren un “Vademecum”, sino d’aquells que per exemple: han fet d’una classe d’història un comte del que vols saber el final, d’aquells que m’han despertat la curiositat per saber com funciona per dins el nostre cos humà, d’aquells que m’han valorat l’esforç en que la nota de l’examen no fós un 10, dels que s’han adonat que m’havia tallat els cabells, fins i tot d’aquells que m’han renyat quan tenien que renyar-me per un mal fet.
No obstant això, també he après molt d’aquells mestres que el primer dia de classe ja ens deian: “Jo tenc la paella pel mànec, així que, ja ho sabeu!; o d’aquells que tant els hi feia si enteniem, o no, el que explicaven. Ho tenc molt clar!, jo no vull ser d’aquest tipus de mestre!. Com exposen en Jaume Cela i en Juli Palou, no tendré les receptes que expliquin com s’ha d’actuar, però si se molt bé com no vull actuar.
Doncs bé, pot ser aquesta carta, no té la recepta exacta de cada acte educatiu, però verdaderament dur uns ingredients bàsics que jo també pens que no poden faltar mai, i uns altres que no pensava que poguessin resaltar tant el resultat final del pastís elaborat o, pel contrari, dar-li un sabor tan amarg.
Donçs bé, anem per feina, Quin tipus de pastís vull preparar?, per on he de començar? Quins són els ingredients a posar? Com els barregaré?
Vull preparar el pastís anomenat “EDUCACIÓ” i que consisteix en obrir portes, acompanyar i ajudar a aprendre què val la pena saber i ser.
Per supost, començaré per la vocació. Si no m’agradés cuinar, no em proposaria fer el pastís, simplement l’aniria a comprar. I com no pot ser d’altre manera, sense professionalitat, sense les eines necessàries per poder mezclar bé els ingredients, no el podria preparar.
Ja tenc, la base del pastís, d’una banda, la vocació i per l’atra la professió. Aquesta vocació és la que em permet escoltar o adonar-me’n de la cridada d’un nen, i que m’interessin les seves necessitats. Es aquesta vocació, la que m’impulsa a rebre cada nen i cada nena amb els braços ben oberts. I és aquesta mateixa vocació la que em demana que l’acompanyi de professionalitat perqué, l’abraç que estic donant, necessita tenir la mida exacta, per qué es mantengui i per qué es noti, però per que no apreti massa.
Doncs bé, amb aquesta bona base, ja puc obrir portes i començar a caminar. Ja puc mirar a cada nen i cada nena plena de seguretat i confiança, i preguntar-lis, que voleu venir? Que voleu descobrir que hi ha darrera cada porta? I agafar-los de la maneta per a companyar-los i mostrar-lis cada espai.
Pel que fa als ingredients, no hi poden faltar els següents:
Vull aprofitar i mantenir viva la seva curiositat innata per descobrir el món. Vull fer creixer aquesta curiositat, perqué els permetrà descobrir coses meravellosas i els impulsarà a investigar, a voler saber més, perque realment val la penar saber i estar allí per disfrutar-ho.
Vull demostrar-lis que, cada un d’ells amb la seva forma determinada, es una peça del puzzle que no pot faltar. Que aquest món i la societat els necessita, perque sense ells no es pot formar. Vull ensenyar-lis que, les seves virtuds i els seus defectes, están contrarestats pels defectes i per les virtuds dels altres. Que tots som necessàris, tot i que ningú no és imprescindible. Però sense oblidar, que les necessitats específiques del gurp, sempre se situen un par per endavant de l’individu.
Vull transmitir als nens i nenes que, aquella pedra tan grossa del camí, que no ens deixa passar, en realitat no és tant gran, que es pot saltar, enretirar o passar pel seu costat. Es a dir, explicar que les coses, no sempre surten com un vol, però que no passa res, que es pot seguir endavant. Que jo estic aquí, per ajudar-los a fer front als problemes.
Vull demostrar-lis que ens podem equivocar, i que de fet ens equivocarem. Però que realment, allò que importa es adonar-se’n de l’equivocació, aceptar-la i capgirar-la, perqué ben segur que alguna cosa ens enseyerà.
Vull transmetre als nens, que sempre es pot apendre, que dins nosaltres hi ha espai per a tot, i que qualsevol moment es bó per començar.
Vull demostrar-lis que si aprenen les lletres, podràn formar paraules; i amb les paraules podràn formar oracions; i amb les oracions podran parlar, podràn expresar les seves emocions, podràn enviar el missatge que porten dins, podràn comunicar-se i entendràn el que el món diu.
Vull demostrar-lis que quan varem aprendre a llegir aquell conte, no ho varem fer perque a mi m’agradés llegir o fos el meu conte preferit, sino perque així podràn llegir allò que necessitin.
Vull trobar la millor manera de dir “no”, perqué malgrat és més fàcil dir sempre “sí” és més necessari saber dir “no”. Perqué un “sí” ràpid, pot calmar, en un minut, un plor repentí, però un “no” ben dit, en que tardi una hora en callar-lo, el pot convertir en una rialla inmensa.
Vull ensenyar-lis que les accions són com un “bowmeràn”, que quan les lleçis, tornaràn cap a tú. Que si estimes, t’estimaràn, que si perdones, et perdonaràn, que recolliràs allò que has sembrat.
I per tot això, es necessari que els meus fets siguin més afectius que les meues paraules. Si no, com puc demostrar que escoltar és important, si no prenc nota del que em diu un nen; com el puc renyar si tira un paper al terra, si jo l’he tirat primer.
També, per elaborar el pastís, he seguit altres recomanacions, que m’han paregut molt interessants, de’n Jaume Cela i en Juli Palou:
“No tinguis por. O més bén dit, no deixis que la teva por impedeixi que els altres puguin confiar en tú”
“Aquell que acull no queda indemne de la relació que estableix amb l’altre, perqué no és una relació simètrica”
“La nostra autoritat no prové d’una situació jeràrquica, sinó de la condició que tenim de mediadors”
“No es pot lesionar mai la capacitat que ha de tenir cada persona de creure en si mateixa”
“Hi ha vegades que hem de callar per ser amos dels nostres silencis i no esclaus de les nostres paraules”.
“La humilitat sempre és una bona consellera, però també ho és l’autoestima”
Finalment, m’agrada decorar el pastís, amb felicitat, bon humor, carinyo, optimisme i una bona dosi de paciència.
